07 enero 2017

ONE YEAR AGO...


Aquestes imatges son de fa un any, de la Cursa de “La Cavalcada de Reyes”, l'actual “Cursa de Reis”, que correré demà organitzada per la bona gent de CORRESOLIDARIS.
La meva cara, atónita, mirant el crono en creuar meta ho deia tot:
- Lo has "petao", Txabi, lo has petao…”
La llista oficial deia que el meu temps havia estat de 22:48… quan fins aquell dia el meu millor temps en una cursa de 5 km havia estat de 23:28 l’any 2010 a La Sansi de Lloret. (*)
Eren 30 segons menys!  Una passada, i sis anys després… 
Però des del minut 1 m’ensumava que quelcom raro havia passat; i ho vaig corroborar en descarregar-me a casa el track del meu Garmin: quan normalment aquest sempre em dona més distància, aquell dia em va donar 90 metres de menys. 90. És per això que un dia vaig decidir treure del meu palmarès aquesta marca   https://goo.gl/IrFJ08

Demà hi tornem a Cornellà. I, com s’aprecia a la foto d'abaix, crec que va ser aquesta la cursa en la que en Gabri es va començar a acostumar a anar “chupando rueda”, a anar a rebufo (jejeje). Jo, encantat.

No anem gaire fins de cara a demà, però els matins de cursa tot canvia.

Som-hi...! (que, a sobre, estrenem “voladores”). 

(*) Una setmana abans de "La Cavalcada" també vaig fer MMP -a La Sansi de Masnou- però també en aquesta, per a mi, el recorregut "es va quedar curt"; per això la referència bona era Lloret 2010 com a anterior MMP.



  






06 enero 2017

ESTÀ CLAR QUE, QUAN ETS CORREDOR....


... ja ets corredor per sempre. Que res mai t'aturi !


Eugen Merher es un estudiante alemán de dirección de cine que ha dejado con la boca abierta a todo el mundo con su último proyecto. Se trata de un anuncio (falso) de Adidas de lo más emotivo.
El spot cuenta la historia de un antiguo corredor de maratones que ve cómo su cuerpo y su alma van apagándose dentro de la residencia de ancianos en la que vive. Pero eso es hasta que el hombre encuentra un par de deportivas viejas.
La edición estadounidense se ha puesto en contacto con Merher, de 26 años, que ha afirmado que desde su escuela, la Filmakademie Baden-Württemberg, intentaron "enviar el vídeo al departamento de comunicación" de Adidas. "Pero no nos respondieron nada", lamenta el chico.
En cualquier caso, la historia ha llegado ahora a mucha gente: el vídeo se publicó en YouTube el 16 de diciembre y ya cuenta con más de 400.000 reproducciones.

LMSD: MOLTS DIMECRES "HACIENDO LA CALLE".





¡Venga, va, toos p'a fuera p'a la foto, que nos vamosssss... !  ("la china" Wai-shan  dixit ) 

Aquest és un recull de fotos de les trobades LMSD des del 1 de juliol de 2015 (la primera de les gaire be 75 a les  que jo hi vaig anar). Varen començar un parell o tres de setmanes abans. I no hi son totes. Però, pels que no vàreu poder-ne gaudir ni una, servirà perquè us en feu una petita idea... 

El fenomen LMSD... pasen y vean: 

05 enero 2017

VAN CAIENT EL FULLS EN EL CALENDARI…


...però la festa continua !

Un cop més, moooolta gent al voltant d’en Domingo i la Rosa en un nou entrenament de LMSD. El d’ahir, va ser una espècie de “festa de les samarretes pistatxo”, de les samarretes del DOMINGO CATALAN, en moltes de les seves versions.


Ahir ens acompanyava “The ukraïnian family”, és a dir, la nostre amiga Inna Lebedeva, doble campiona d’Ucraïna, internacional per quest país i a la que veiem molt sovint amb nosaltres a les curses (...la veiem al davant nostre, vull dir); també hi havia Natali Levedieba, la seva mare, tota una ex-recordwoman de 400 metres tanques per l’antiga URSS; i el seu pare, en Konstantin Lebediev, tot un sexagenari campió que, ja amb 17 anys, va córrer la marató en 2:23 i que encara és recordman junior en 10 km (29’04’’); també ha estat medallista veterà europeu.
(Lebedeba, Levedieba i Lebediev... curiós això dels noms a Ucraïna, no?)

I he dit “sexagenari”, però encara no ho és. Va néixer el 57 (com jo), va néixer el mes de març (com jo); hi ha un 8 en la seva data de naixement (com jo), així que d’aquí a molt poc sí que en farà seixanta (com jo): ell, el 8 de març, jo el 18 de març. Tot i que “ell és més gran”, a la foto es veu que -físicament al menys- la vida l’ha tractat millor que a mi.

Entrenament entretingut i divertit el d’ahir: “nos echamos a las vías” de la Rambla Badal, en tres circuits: rectes, rampes i escales. I, de tornada a la botiga, un bon tast de “Tortell de Reis”, gentilesa, com sempre, de la “Pallarés family”.
Avui m’ha tocat donar-me un homenatge tot sortint de la feina al migdia, després de la primera setmana “de curro” de l’any. I quin millor homenatge que anar-me’n cap a “can Luigi-Ewelinda”, o el que és el mateix, a la trattoria-restaurant “Pappa-Pomodoro” (Josep Pla, 19, a Diagonal Mar). Tot un luxe poder compartir uns moments amb aquest parell d’italo-polacs. I, a sobre, menjant “de deu”.

Avui nit de Reis.


I el diumenge,  Cursa de Reis a Cornellà, on estrenaré les meves noves Nike “voladores” (les Zoom Streak 5). Si fa uns anys m’haguessin dit que jo, a punt de complir-ne ja seixanta, tindria unes “voladores”, els hagués pres per boixos... Crec, però, que em van un pel grans. Escalfaré amb elles diumenge i, depenent de les sensacions, correré amb elles o no. L’any passat vaig fer una gran marca (22:48) què era –a més a més- MMP, però a la que jo mateix vaig renunciar-hi perquè crec que eren “menys de 5 km” (crec que no estava ben mesurat el recorregut).



Ah...la nostra Tribanda més around the world, la Marta Martín, va pujar al lloc més alt del podi femení (i va quedar sisena absoluta) a la cursa pel desert del Sàhara, a la localitat de Merzouga

(segons Wikipedia: Merzouga es un pequeño pueblo en el sureste de Marruecos, a unos 35 kilómetros al sureste de Rissani, a unos 45 kilómetros de Erfoud, y unos 50 kilómetros de la frontera con Argelia). 

Felicitats  Marta !! (ets la nostra "Lawrence d'Arabia" sense camell....








03 enero 2017

DE VEZ EN CUANDO LA VIDA...



...nos gasta una broma y nos despertamos sin saber qué pasa” (J.M. Serrat).

Porque para bien, y para mal,   la vida es una continua metáfora (*)   


Lo que ocurre es que, a veces, es difícil y complicado llegar a descubrir esa metáfora, y el comprender bien, o adivinar, cuál es su sentido.

Y si no, veréis.

Un sábado por la mañana, a primeros de diciembre, mucho antes de hacerse público, el bueno de Domingo Catalán me confesó -con una voz más resignada y entrecortada que triste- que cerraba la tienda, que no había vuelta atrás. Innecesario que os describa el momento, la situación, él y yo solos en la tienda, con la triste noticia para todos, pero para él y para Rosa más que para nadie flotando en el gélido ambiente. Creí que él mismo lo haría público cuando él lo creyera oportuno; incluso llegamos a planteamos un par de estrategias para “acelerar” la salida del máximo de género de la tienda antes de que la cerrara.

Decidí en aquel mismo momento que, pese a todo, el LMSD permanecería vivo por todo lo que él representaba en nombre de Domingo. Y no se me ocurrió otra manera de exteriorizarlo que el llevar a estampar el sábado siguiente otra de mis camisetas (la negra) con el LMSD en color plata. Y que detrás de ella iría la roja, y que detrás de la roja una amarilla…

Desde hace más de 8 años llevo estampando -y en la misma tienda- mi nombre en muchas de mis camisetas, ya lo sabéis. El primer LMSD lo estampé en mi camiseta azul, que fue la que le regalamos a Domingo -firmada- el día de la cena. Luego vino la negra, la que llevé puesta el pasado miércoles. 

Hoy, preparando la bolsa para el entreno de mañana, al descolgar del tendedero la camiseta negra con el LMSD estampado… me he encontrado con esto.
























Jamás, jamás, en todos estos años que llevo estampando textos en camisetas me había ocurrido nada igual: que las letras -todas las letras- se desprendan, se separen, se dispersen...

¿ ... metáfora ?.

En nuestras manos está el burlarnos de esta posible metáfora miércolesdominguera, de esta casi macabra “…broma que me ha gastado hoy la vida.



(*) METÁFORA: Figura retórica de pensamiento por medio de la cual una realidad o concepto se expresan por medio de una realidad o concepto diferentes con los que lo representado guarda cierta relación de semejanza.


Por cierto, deciros que la camiseta azul estará mañana en la tienda para que la podáis firmar todos aquellos que queráis, y aquellos que no pudisteis ir a la cena del jueves.









Y ésta, la canción de J.M.Serrat "De vez en cuando la vida..."


02 enero 2017

ASÍ SE PREPARA "LA CURSA DELS NASSOS"...

Si vas a correr a las 17,30 la Cursa dels Nassos, nada mejor que reunirte la mañana de ese mismo día con el bueno de Domingo Catalán "y su cuadrilla de los sábados" en Ca l'Anglés para un desayuno "de los de antes". 
Amantes de las tostaditas con mermelada con té, abstenerse...










01 enero 2017

SORTIR A LES 17:35:11... O SORTIR A LES 17:33:40 THAT'S THE QUESTION...


Ahir vàrem tenir “CURSA DELS NASSOS”; sisena participació en els 9 anys que fa des de que corro. El vídeo és d'en José Luis Blanco. Gràcies.

A la resta d'imatges veureu que, com sempre, el millor de les curses son els instants previs a aquestes, les retrobades amb els amics, companys i coneguts, els ji-jis-ja-jas, les fotos... i després, cap el calaix i a córrer. En aquest cas, per córrer la darrera cursa del any (la meva cursa número 39 de l'any).
I va ser en el calaix on, ahir, “se armó el follón” (per a mi al menys, i per uns altres tres o quatre companys). Veureu.
En José Luis Blanco, organitzador de la cursa, sempre innovador, va preveure -per abans de donar el tret de sortida- el fer sonar 12 campanades. I així ho van fer a la primera de les sortides.
Un cop “la primera oleada” havia sortit, els voluntaris (en Polo, la Manuela, l’Olga, en Manuel i la Toñi entre d’altres) ens van acompanyar poquet a poquet als de “la segunda oleada” fins a la línia de sortida. I com veureu en el vídeo, en Gabri, jo, en Jacques i l’Esteve érem al davant de tot. Ens vàrem aturar on ens varen dir i allà vàrem escoltar les dotze campanades. Però, pels que es va veure al final de la cursa, quelcom no va funcionar bé perquè els temps no concorden, i de molt.
Tinguem en compte, a partir d’ara, que l’hora que marca els de Championchip és l’oficial Però...
  • El meu temps de sortida que els surt a la gent de Championchip és les 17:33:40
NINGÚ de la “segunda oleada” va sortir entre les 17:30:39 (hora en que, segons els de Championchip, va sortir al capdavant de tots en Carles Castillejos, que va ser a la fi el guanyador de la cursa) i jo. En el vídeo de la sortida:


es veu perfectament com jo “arranco a córrer4:32 després de que ho fes en Carles Castillejo. O sigui que jo realment vaig sortir (agafant com a referència l’hora Championchip d’en Carles) a les 


17:35:11
I si les matemàtiques no em fallen, si pels de Championchip jo vaig arribar a les 
18:23:10 
el meu temps final va ser de:
47:59

Sigui com sigui, pels de Championchip, el meu temps final de cursa és de 49:31.  Poca conya, que són 1 minut i 32 segons de diferència. Espero m’ho contemplin.

Fora d’això, “Nassos” és una festa. Una organització impecable, tant a la prèvia de recollir dorsals com a la pròpia cursa (tret del tema dels “gotets d’aigua”, imposats per l’Ajuntament a l’organització).
Les meves sensacions en cursa, bones, intentant mantenir el ritme tot el recorregut.

És clar que la vaig preparar “a consciència” des de bon matí, perquè me’n vaig anar a esmorzar amb en Domingo Catalán “i la seva colla dels dissabtes” (Arcadi Alibés i Xavier Bonastre entre d’altres); i si esmorzes amb en Domingo, no hi esperis torradetes amb melmelada (les fotos són força eloqüents).

S’ha acabat 2016... però això no s’acaba: el diumenge 8 de gener cap a Cornellà, a córrer la "Cursa Solidària de Reis".