Massa sovint me’n oblido, darrerament, “de lo mío” i de que ja no estem al 2007, quan vaig començar en això del córrer; me’n oblido de que 10 anys són molts anys, com per voler/poder continuar fent les mateixes coses i de la mateixa manera. Perquè jo era dels que no entrenava gens (i quan dic gens, vull dir gens) i només esperava els diumenges per córrer qualsevol de les curses del calendari. I ja no és el mateix (tot i que ara sí que entreno; no potser tot el que hauria d'entrenar, però entreno).
Viene esto a cuento perquè
dissabte, així en fred i a palo seco, em vaig apuntar a fer la “Cronoescalada
solidaria” de Corredors.cat. Val, no és pujar l’Everest, ni fer el K-2. Però
el que tampoc podia fer és el que vaig fer: estar petant la xerrada amb la
colla taronja a la carpa que vàrem instal·lar al costat de l’esplanada
de la Font Màgica i d’un plegat (sense estirar, ni escalfar, ni fer unes
corredisses d’escalfament, ni ná de ná) apa, amunt, arrancar a córrer pujant tot corrent les escales des d'allà i fins el
MNAC. Haig de confessar que fins i tot em vaig acollonir una mica en el darrer i últim tram
d’escales cara amunt: les cames se’m van -literalment- bloquejar, els
quàdriceps eren el més semblant al marbre que a un altre cosa. Tant és així que
el primer tram de baixada el vaig haver de fer caminant, perquè no n'estava gens
segur de que les cames em responguessin com calia.
Doncs bé, la pujadeta de dissabte, evidentment, em va passar factura ahir a
Nassos.
Els quàdriceps, el de la cama
esquerra sobretot, continuaven
sobrecarregats i força adolorits. Donant pel sac des del primer moment. Tot i
així, bon ritme (5:05, 5:11, 5:05 i 5:09) fins el km 4, tot i el clàssics "embut" i el "slalom" dels primers kms. Però vaig haver
d’aturar-me davant l’estació de França i caminar una estona, per veure si se m’afluixava
una mica la musculatura dels quàdriceps... però rés. Vaig reprendre cansinament la marxa, gaire bé al trote
i, en arribar al control del km 5, vaig decidir parar i fer vídeos als que em
venien al darrera, aprofitant el focus de llum que hi havia (una aturada d'uns 3
minuts), per tornar a reprendre la marxa, però ja “suavessito” (km 7 a 5:24, km
8 a 5:17). I, en arribar al km 8, aprofitant què hi havia bona llum en aquell tram de la Diagonal, nova aturada per filmar a molts i molts amics
que em venien al darrera, tot esperant el pas de la “llebre” Rosa Garrido (una nova aturada, aquest cop de 12 minuts).
Tot i això, el temps final va ser
de 1:11:10 , que si li traiem els gaire bé 16 minuts d’aturades fent de
“reportero Tribulete” el resultat quedaria en uns 55 minuts, ben a prop dels
54:22 de la meva primera cursa, la Cursa dels Nassos 2007, deu anys abans.
(últim km d'ahir fet a 5:07, amb
uns últims 200 metres “a lo Gabri”, a ritme 4:23).
Nassos 2007 -
Nassos 2017... la història continua !!
